"Recorrem el poble bocabadats, tant per la seva bellesa mil·lenària, escampada entre canals i turons, com per la inacabable varietat de productes que s’hi venen. La ciutat conserva la màgia arquitectònica i urbanística d’antany, però la realitat autòctona està degudament empaquetada pel consum dels visitants. Fins i tot els costums de l’ètnia local Naxi –descendents de tribus tibetanes– s’utilitzen com a reclam turístic. Per sort el casc antic és tant entortolligat i amaga tants racons pintorescs, que sense voler-ho ens perdem per indrets inoblidables que ni amb el mapa a la mà seríem capaços de tornar a trobar.
Retornem a l’hostal de fosc, cansats i amb unes ganes horribles d’agafar el llit. En aquest país res és tant fàcil com sembla: al pati central, just davant de la porta de la nostra habitació, celebren una bacanal. Ni que volguéssim podríem anar a dormir. El noi que porta l’hostal, l’únic que sap quatre paraules d’anglès, ens convida a seure amb ells. Ho fem amb una certa precaució, fins ara només hem rebut hostilitat per part dels xinesos, i se’ns fa estranya una hospitalitat que, per primer cop en tot el viatge, resulta completament desinteressada..."
Un interessant article d'en Ramon Mas publicat a la sempre recomanable
Revista CapdeCreus que ens acosta a la fascinant ciutat xinesa de
Lijiang...
